FontDiccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
Forma que revesteix l'acusatiu masculí del pronom de tercera persona quan, no seguint-lo cap altre pronom, va immediatament darrere d'un verb acabat en consonant o en u subjuntiva. Si vols el llibre, pren-lo. Agafeu aquest paquet i porteu-lo a casa. [...]
FontDiccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
Forma que revesteix el pronom feble en quan va darrere un verb acabat en vocal altra que u o d'un pronom feble acabat en vocal, llevat el cas en què el segueixi el pronom hi. Porta'n un. Dona-me'n un. [...]
FontDiccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
Forma que revesteixen l'acusatiu i el datiu del pronom de primera persona jo quan precedeix immediatament un verb començat en vocal o h o l'un dels dos pronoms hi i ho. No m'escolta. M'ha donat la mà. No m'ho diguis. [...]
FontDiccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
Pronom personal de segona persona, fórmula de tractament emprada en adreçar-se a algú que hom no tracta de tu o de vostè; quan és subjecte, exigeix el verb en segona persona del plural. Vós m'ho heu dit. Beneita sou Vós entre totes les dones. [...]
FontDiccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
Relatiu a la paraula. Art verbal. Que es fa de paraula i no per escrit. Una crítica verbal. Una ordre verbal. Una promesa verbal. Un contracte verbal. Un procés, un judici, verbal. Relatiu o pertanyent al verb. Una forma verbal. Un sintagma verbal. Deverbal. [...]
FontDiccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
depèn de cap altre element oracional. Verb, adjectiu, absolut. En fil., independent, incondicionat, que existeix per si mateix. Déu és l'ésser absolut. [...]
FontDiccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
Cas de la declinació de llengües com ara el llatí o el grec que correspon a la funció de complement directe d'un verb transitiu o de complement d'una preposició amb el valor de direcció, aproximació, etc. Cas acusatiu. Complement directe en llengües sense [...]
FontDiccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
Que tendeix a fer intens, a intensificar. En gram., que serveix per a donar força o èmfasi. Un verb intensiu. Sufix intensiu. Que es proposa l'increment de la producció en àrees limitades amb alta aplicació de capital o de treball. Conreu intensiu. Agricultura intensiva [...]
FontDiccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
Construcció de sentit usada com a figura retòrica que consisteix a rompre la concordança entre un adjectiu o un verb i el nom a què es refereixen atenent a la idea que aquest nom expressa. Figura retòrica que consisteix a prendre un mot en sentit propi i figurat alhora. [...]
FontDiccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
Que passa o es transfereix de l'un a l'altre. Que té o selecciona un complement directe. Verb transitiu. Una oració, construcció, transitiva. Propi dels verbs que seleccionen un complement directe. Cal distingir els usos transitius dels intransitius. Que té el seu terme [...]
